El pasado mes de Marzo , nuestra colaboradora Big Mama, nos ofreció cuatro conferencias sobre la historia y los inicios del jazz. Aquí tienes un pequeño resumen y algunas fotos, de lo que fué el evento. En la sección de Prensa, hay algunos recortes de diferentes periódicos. L´activitat consta de 4 conferències amb les següents temàtiques:
En la primera conferència, us proposem fer un viatge musical per tal de descobrir la música popular dels descendents dels eclaus nordamericans,
EL BLUES. Aquesta és una música que expressa el sofriment de l´individu immers en la fatalitat del devenir, el dolor de la marginació, la pena més profunda.
.., però que alhora cel.lebra la vida i les ganes de destil.lar tot el neguit en alegria, de transformar el plor en festa col.lectiva, de viure en harmonia.
EL BLUES és, per tant, una música que manifesta els sentiments de l´intèrpret, on la tristor i el goig s´amalgamen en forma de cançons. Aquest estil
musical fou originariament creat per músics autodidactes que solien cantar i tocar després de treballar. Bona part d´aquestes persones no havia rebut cap
educació, així que les seves obres responen a les d´artistes en estat pur, individus amb un gran potencial creatiu que, a vegades, s´iniciaven fabricant
ells mateixos els seus propis instruments.
L´exposició consta d´explicacions sobre els oritgens del Blues, de les work-songs, i de com es van realitzar ler primeres gravacions a les presons
i d´un repertori que BIG MAMA interpreta alternant-lo amb els comentaris. Per tal de compendre els diferents estils al llarg de l'historia es va ubicar
a un mapa america els diferents moviments migratoris que van patir els esclaus africans.
(BIG MAMA : veu i guitarra)
Inici
RESUM BIOGRÀFIC
Daniel Louis Armstrong va néixer vers el 1900 a Nova Orleans. Als 5 anys els seus pares es van separar i als 13 entrà en un reformatori local per
a infants negres on van iniciar-lo a tocar la corneta. Va estar-hi poc més d´un any i en sortir va començar a escoltar les orquestres locals i a
treballar com a músic. L´any 1917 va substituïr el seu mentor, el cornetista King Oliver (que partí vers Xicago), en l´orquestra de Kid Ory.
Entre 1919 i 1921 toca amb l´orquestra de Fate Marable en vaixells que fan recorreguts pel Mississippi i aprèn a llegir partitures. L´any 1922,
King Oliver li ofereix feina a Xicago i Louis abandona Nova Orleans per reunir-s´hi. L´any 1923 grava amb King Oliver el que serà el primer disc
de jazz de la història gravat per una orquestra de músics negres.
L´any 1924 rep una oferta de feina a Nova York per integrar-se a l´orquestra de Fletcher Henderson. Hi treballa aproximadament un any causant gran
sensació entre els músics, fent múltiples concerts per diverses ciutats i enregistrant discs amb les cantants de blues més estel.lars del moment.
L´any 1925 retorna a Xicago per treballar en diverses feines: al matí grava discos, a la tarda toca al Teatre Vendome (on comença a canviar la
corneta per la trompeta i a cantar fent scat), al vespre toca al Dreamland i a la nit assisteix a jam sessions. L´any següent deixa el Dreamland
per tocar al Sunset Café, regentat per Joe Glasser, seguint amb la mateixa frenètica activitat. Entre finals de 1925 i l´any 1928, Louis Armstrong
va fer una sèrie de gravacions que han deixat emprempta en la història del jazz: els enregistraments amb els Hot Five i els Hot Seven. Eren una
agrupació de 5 a 7 músics que es reunien per fer aquelles gravacions sota el lema de fer música de Nova Orleans.
Poc després, Louis Armstrong fou considerat una estrella i era sol.licitat per tocar com a solista en diverses orquestres que acabaven dient-se
“Louis Armstrong and His Orchestra”. Amb aquesta fòrmula va tocar altre cop a Nova York i va fer gires pels Estats Units. L´any 1930 tocà a
Califòrnia amb una orquestra, el bateria de la qual era Lionel Hampton. També va participar per primer cop en una pel.lícula cantant “Rascal You”.
L´any 1932 viatjà en vaixell per tal de tocar a Anglaterra. Tornà a Nova York i va seguir col.laborant amb la orquestra de Chick Webb, començant
a notar problemes als llavis.
L´any 1934 tornà a Europa i va fer-hi una gira. Un cop acabada, s´instala un temps a París per descansar. Acaba tocant-hi a la Salle Pleyel.
El gener de 1935 tornà a Nova York i demanà a Joe Glasser (antic amic de l´època del Sunset Café) que li faci de mànager, el qual acceptà i ho
feu fins la seva mort.
Entre 1935 i 1947 Louis Armstrong va tocar en nombrosos concerts per tots els Estats Units i molts enregistraments, que abasten les seves
col.laboracions amb grans orquestres.
Després de la Segona Guerra Mundial el món entra en crisi i l´era del swing conclou amb la dissolució de les “big bands” que no poden mantenir-se.
Sota l´assessorament del seu mànager Joe Glasser, Louis Armstrong reuneix un grup petit de músics i amb el nom de Louis Armstrong and His All
Stars recreen el so de Nova Orleans i fan gires per Estats Units i Europa (participen al primer festival internacional europeu de jazz a la vila
de Niça). Als anys 50, Louis Armstong ja és reconegut internacionalment com l´ambaixador del jazz.
L´any 1959 a Itàlia, després d´un esgotador viatge, pateix molèsties cardíaques i una pulmonia, entrant finalment en coma. Es refà de l´ensurt i
encara acompleix una emotiva gira per Africa, amb 40 concerts i 60.000 km recorreguts, aplegant mil.lers d´admiradors arreu on toca. A Sierra Leone, Louis perd la seva amiga i col.laboradora,
la cantant Velma Middleton que va emmalaltir-hi i morir l´any 61.
L´any 1964 Louis torna a patir problemes de cor, dispnea i flevitis i ha de romandre sota control mèdic. A partir de 1968 gairebé no pot respirar i
en les seves actuacions feia frases curtes amb la trompeta o cantava quasi bé parlant.
L´any 1971 va voler tocar al Waldorf Astoria Empire Room, malgrat les prescripcions mèdiques que li ho desaconsellaven. En acabar el concert va
haver de ser ingressat a cures intensives degut a un infart. Va sortir de l´hospital el 5 de maig del mateix any.
El 6 de juliol de 1971 Louis Armstrong va morir a casa seva, a Corona (Nova York) per insuficiències renal i cardíaca. La seva música, però,
segueix mantenint-se viva en les gravacions i les pel.lícules que va deixar-nos com a llegat del seu art i de la seva extraordinària personalitat.
En les fotos, podem veure a Alfredo Papo, que va organitzar el concert de Louis Armstrong a Barcelona. Contar amb la seva experiencia, i les seves anécdotes, va ser un luxe.
Els negocis de l´oci al Harlem dels anys 1920-30 eren regentats per gàngsters que contractaven les millors orquestres de jazz del moment.
Coneixerem la història del Cotton Club lligada al neixement de l´era del swing i al desenvolupament d´artistes com Duke Ellington, Cab Calloway,
Ethel Waters, etc.
El Cotton Club fou un local on s´hi feren espectacles musicals de gran qualitat, situat a Harlem entre 1923 i 1935 i al cor de Broadway entre 1935 i 1940,
i regentat per gàngsters. Tals musicals foren produïts per grans noms en l´àmbit de la composició com Mc.Hugh i Dorothy Fields, Harold Arlen i Ted Koeler,
el mateix Duke Ellington o Sammy Cahn i Saul Chaplin. Importants orquestres s´encarregaren d´oferir la música al Cotton Club: l´orquestra d´Andy Preer va
arrencar amb els primers muntatges i a la mort del seu director el lloc fou ocupat per Duke Ellington and the Whashingtonians, que assoliren gran èxit.
A l´any 30, Cab Calloway entrà al Cotton Club dirigint l´orquestra del desaparegut Andy Preer i va causar furor degut a la seva explossiva personalitat.
Durant uns anys els espectacles alternaren temporades amb Duke Ellington i altres amb Cab Calloway, fins que Ellington va voler deixar-ho definitivament.
L´any 1934 hi entrà l´orquestra de Jimmy Lunceford. Més endavant i ja en el nou local de Broadway, va tornar Cab Calloway, altre cop Duke Ellington fins que
l´any 1939 contractaren l´orquestra d´Andy Kirk, que venia de Kansas City i tenia com a muller l´excel.lent pianista i arranjadora Mary Lou Williams. Pel
darrer espectacle, l´any 1940, fou contractat Louis Armstrong, però els gustos de la gent canviaren amb el temps i el club va haver de tencar portes
(també hi van contribuïr les contínues inspeccions i les sancions per incompliment de la llei).
Noms importants de cantants que també van passar pel Cotton Club serien els de: Edith Wilson, Ethel Waters, Josephine Baker, Ivy Anderson, Lena Horne,
Maxine Sullivan i, fins i tot la mateixa Sister Roseta Tharpe.
Cal destacar també els noms d´alguns ballarins extraordinaris que destacaren en els espectacles del Cotton Club:
Earl “Snakehips” Tucker (feia contorsions) i li deien l´home boa constrictor.
Bill “Bojangles” Robinson, especialista en stair dance (ballar pujant i baixant escales).
Clayton “Peg Leg” Bates: un ballarí que als 10 anys es va quedar sense cama per un accident amb una màquina de segar cotó. Un oncle li va fer una cama amb la que va aprendre a caminar, córrer i a ballar.
(El Cotton Club va prohibir durant molt temps l´entrada de públic de color, malgrat que els artistes dels espectacles que s´hi oferien eren majoritariament negres.)
Inici
En aquesta conferència ens aproparem a tres dels més grans pianistes de Harlem que a principis del segle XX van fer evolucionar l´estil pianístic a partir del ragtime.
James P. Johnson (New Brunswick 1894 (ó 1891) - New York 1955)
Willie “The Lion” Smith (Goshen 1897 - New York 1973)
Thomas “Fats” Waller (New York 1904 - Kansas City 1943)
Els tres músics foren mestres de l´estil anomenat “stride”, que literalment vol dir salt o gambada, i que consisteix en tocar el piano de manera que
la mà esquerra alterna els baixos en els temps forts (1 i 3) amb acords triades o quatriades d´una octava superior en els temps febles (2 i 4) i
la mà dreta executa la melodia del tema o improvisa. Aquesta forma de tocar segueix les pautes del RAGTIME però guanya llibertat en la interpretació
(recordem que el RAGTIME era una música sincopada condicionada a la seva lectura en partitures). Resumint-ho, diriem que la mà esquerra del pianista
alterna les notes greus amb l´acord una octava més agut fent l´efecte d´un caminar a saltets, mentre la mà dreta juga amb la melodia del tema o improvisa
sobre l´harmonia.
Convé saber que els tres músics esmentats fóren els més rellevants d´una generació de pianistes d´entre els quals també destacaren Lucky Roberts,
Eubie Blake o Abba Labba, i que van infuïr en la manera de tocar d´altres mestres tals com Edward Kennedy “Duke” Ellington, William “Count” Basie,
Earl “Fatha” Hines, Teddy Wilson, Art Tatum o, fins i tot, el mateix Thelonius Monk.
Coneguem doncs, les experiències d´aquests tres músics que amb el seu art van posar les bases del piano en el jazz.
Inici
P.D. : Si queréis saber más, podéis visitar la página de Big Mama donde obtendréis más información ampliada de las
temáticas.
Esperamos que nuestro esfuerzo, el de Big Mama, y el nuestro, para que adoptéis un interés por la cultura y la música, sirva para algo, por lo menos,
para que conozcáis un poco más, cuales son los orígenes de la música que hoy en día, tanto escuchamos.
¡ Hasta la próxima !
Equipo de Jam Session